La transformació del dol

En una societat on el dol és una cosa encara molt tabú, que es tracta per sobre i on no hi ha temps ni espai per a ell, ara mateix sembla que sigui un dels protagonistes en llars, hospitals, carrers i cors…

 

Qui no perd la salut, perd la feina i en els casos més greus una (o més) persona estimada…

 

Els metges perden als seus pacients amb impotència i ràbia, els familiars perden pares i mares amb tristesa, por i molta  incertesa…

 

En un moment on ser humà és molt més difícil, l’espiritualitat hauria d’estar més desenvolupada. La part espiritual ha estat oblidada i  suplida moltes vegades per la tecnologia… o això semblava…

 

En moments difícils aquesta part espiritual és la que ens sosté com a éssers humans que patim, emmalaltim i, constantment, perdem….

 

Les emocions que brollen s’han de deixar sentir, compartir i comunicar. Totes aquestes necessitats  són humanes i això ens recorda que la nostra espiritualitat ens pot nodrir i, un  cop més, salvar.  Aquest procés ens orienta al creixement psicològic. 

 

El dol, com a procés dinàmic en el temps, es caracteritza per una sèrie d’etapes que té unes funcions i característiques específiques. Una de les  funcions és la de que puguem assumir l’impacte de la pèrdua i puguem  adaptar-nos a la nova situació.

 

Tot això no es dóna  de la mateixa manera en tots els casos i requereix sempre de temps i, sovint, d’ajuda d’un professional psicoterapeuta.

 

Aquestes diferències vindran marcades:

 

 

Tot això donarà pas a diferents tipus de dols. Alguns d’ells  seran més adaptatius que altres. També hi haurà  dols complicats, com són:

 

– El Trastorn d’Estrés Postraumàtic Metges, infermeres, personal sanitari, en general,  seràn el que l’experimentaran més. Aquest tipus de dol es dóna quan no hi ha un període d’anticipació de la mort i es presenta  de manera traumàtica per la quantitat de  pèrdues múltiples que es produeixen.

 

– També hi ha el dol inhibit o ausent…quan les respostes de dol es postposen per un altre moment,  per la raó que sigui, provablement perquè no hi ha temps, no hi ha restes de les persones que han mort i no es pot fer, a priori, cap ritual. Els familiars de les persones que moren o desapareixen són els que patiran aquest tipus de dol.

 

– El dol crònic que perdura en el temps i no sembla que hi hagi progrés. 

 

De tota manera en tots els dols es podria parlar de:

 

a) mecanismes orientats a la pèrdua,.  Aquests ens condueixen a expressar les emocions com ara trobar a faltar, recordar, parlar  i pensar en la o les persones que ja no hi són.

 

b) en mecanismes orientats   a la restauració, com serien aprendre noves maneres de viure. Fins i tot  de reconstruir funcions i rols assumits, reconstrucció de creences (de l’estil qui sóc, quina és la meva funció ara) o  plantejar-se el significat d’un mateix en el món tal i com ha quedat sense la persona que ja no hi és.

 

Segons molts autors especialistes en la matèria:

 

“.. es produiria una espècie de creixement després del  trauma que es podria donar en un mateix, en la pròpia espiritualitat i en la qualitat de les nostres relacions interpersonals…”

 

Per acabar dir que el dol és un procés natural pel qual estem preparats i  que s’ha de respectar, acompanyar i sentir…

 

És com  tots els processos:   una experiència vital que necessita d’un temps i d’un espai. 

 

Requereix de sentir la pròpia vulnerabilitat, sentir cadascuna de les emocions que el poden acompanyar, el malestar, la soledat, el dolor, el buit…per tal de poder, al final, ressorgir com un Fènix de les pròpies cendres. 

 

En definitiva conèixer i connectar amb  la pròpia resiliència…